LLATINISMES

LLATINISMES

Expressions d’origen morfològic divers que s’han adaptat a l’ortografia catalana i s’usen com a sintagmes nominals en diferents àmbits.

accèssit 's'hi ha acostat' m. En un certamen, recompensa immediatament inferior al premi.

addenda f. Notes addicionals a la fi d'un escrit, esp. d'un llibre, per a completar-lo o corregir-lo. En origen és el gerundiu (n. pl.) del verb addo 'coses que s'han d'afegir'.

agenda f. Llibre o quadern en què cada full correspon a un dia o diversos dies de l'any i que serveix per a anotar-hi, a fi de no oblidar-les, les coses que una persona ha de fer i altres dades. L'origen és el gerundiu (n. pl.) del verb ago 'coses que s'han de fer'.

alias (llatí 'altrament') àlias (o segons l'IEC, àlies) adv. Per altre nom. Joan Pi, àlies el Xic . | m. Sobrenom. El Xic no és pas el seu nom; és el seu àlies.

alter ego 'un altre jo' m. i f. Persona en qui un altre té tanta confiança, en tot o en coses concretes, com d'ell mateix. Ex: L'Antoni és el meu alter ego en la direcció de la fàbrica. | Amic inseparable, amic íntim. || Persona en qui s'identifica una altra: El protagonista de la novel·la és l'alter ego de l'autor.

desideràtum m. Allò que no és i seria més de desitjar que fos. Del participi perfet llatí n. sg. 'cosa desitjada'.

esnob (anglès snob) m. i f. Persona que és amatent a acollir tota novetat, pel sol fet que la seva adopció li sembla ésser un senyal de distinció, bon gust, intel·ligència, etc. Etimologia no segura. Segons alguns prové de sine nobilitate 'sense noblesa', abreviat s/nob, aplicat als estudiants d'Oxford de família no noble.

lapsus ('relliscada, error') m. Error que hom comet per inadvertència parlant o escrivint.

maremàgnum (mare magnum 'mar grossa, maregassa') m. Gran confusió,

memorandum o memoràndum m. Nota destinada a recordar alguna cosa; quadern, llibret, on hom s'apunta allò que vol recordar. | Nota diplomàtica en què es recorden els fets, les raons, etc., referents a una qüestió.

plus 'més' m. Quantitat que es dóna de més per un servei, un treball, etc., extraordinari.

post data o postdata 'coses escrites més tard' f. Allò que s'afegeix a una carta després de signada i datada.

quid 'qu'e' m. Punt essencial d'una qüestió.

quorum o quòrum m. Donat el nombre de votants, mínim de vots favorables que ha de tenir una votació perquè el resultat sigui vàlid. | Nombre mínim de membres presents en una assemblea necessari perquè aquesta es pugui constituir vàlidament.

summum o súmmum m. El grau més alt al qual arriba alguna cosa. El súmmum de l'elegància.Superlatiu de super'

uis comica o vis còmica Força còmica, comicitat.

ultimatum o ultimàtum 'termini acabat' m. Condicions definitives que un estat posa a un altre en una negociació diplomàtica, la no-acceptació de les quals significa el rompiment de les negociacions. Delparticipi perfet d'ultimo 'portar al final'.

Expressions d’origen morfològic divers que no s’han adaptat a l’ortografia catalana i s’usen enàmbits diferents com a sintagmes nominals en la forma llatina.

casus belli 'ocasió de guerra' Locució que designa l'esdeveniment que dóna motiu o pretext a una declaració de guerra.

modus operandi 'manera d'obrar', manera especial d'actuar o treballar.

modus uiuendi expressió que significa 'manera de viure', emprada en diversos camps per a indicar una acomodació o un arranjament individual o entre diverses persones o entitats. Col·loquialment equival a mitjà de vida.

opera prima 'primera obra' aplicat a la primera pel·lícula, novel·la... d'un creador.

quid pro quo m. 'Una cosa per una altra', intercanvi de favors. || Error que consisteix a prendre una cosa per altra.

rara auis 'au rara', personatge poc comú. Prové del vers de Juvenal: Rara avis in terris , nigroque simillima cygno, Sàtires, VI, 165.

statu quo 'estat en el qual' m. Estat actual de les coses, situació en què es troben. Ex: La pressió de l'Europa de l'Est posa a prova el statu quo comunitari.

totum reuolutum 'tot regirat', confusió total

uox populi 'Veu del poble' locució per dir que alguna cosa és coneguda o és dita per tothom. De l'expressió Vox populi, uox dei 'Veu del poble, veu de Déu' (Alcuí, Epistulae, 164).

Expressions d’àmbit general amb sentit adverbial temporal.

ante meridiem (abreviat a. m.) Locució que significa 'abans del migdia', usada per a indicar les hores del dia que van de la mitjanit fins al migdia.

a posteriori loc. adv. Amb posterioritat a l'experiència, basant-se en els fets observats. Ex: Raonar a posteriori.

a priori loc. adv. Amb anterioritat a l'experiència, sense poder basar-se en els fets. Ex: Condemnar a priori.

hic et nunc 'aquí i ara', en les circumstàncies actuals.

in extremis loc. adv. En els darrers moments de l'existència. Ex: Es van casar in extremis. | loc. adj. Matrimoni in extremis. || En el darrer moment. Ex: Han marcat un gol in extremis.

in fraganti loc. adv. En el moment de fer una acció reprensible. Ex: La veïna, que anava a regar les plantes, va sorprendre els lladres in fraganti.

ipso facto loc. adv. En conseqüència, immediatament. Ex: Vaig anar a viure a aquell barri i hi vaig fer amics ipso facto.

post meridiem (abreviat p. m.) Locució que significa 'després del migdia', usada per a indicar les hores del dia que van del migdia fins a mitjanit.

sine die 'sense data' loc. adv. ajornar sine die Diferir un afer, unes negociacions, etc., sense termini.

suo tempore 'al seu temps, en el moment oportú'.

Expressions d’àmbit general amb sentit adverbial modal.

ad hoc 'per a aquest propòsit' aplicat a una solució proposada per a un cas específic.

bis adv. Per segona vegada, indicant que una cosa està repetida. Ex.: El número 7 bis. || m. En un concert, en una representació, etc., repetició d'una peça o d'un fragment a demanda del públic. Ex.: Ha merescut els honors del bis.

ex abrupto 'abruptament', de sobte

ex aequo Locució que significa 'en igualtat de mèrits'. Es fa servir en concursos, competicions o proves, especialment de caràcter esportiu, per a indicar que dos o més concursants han acabat empatats. Ex: Premi ex aequo.

ex professo 'expressament, amb intenció'.

gratis et amore 'gratis i amb amor'. Desinteressadament. Ex: Treballa unes hores en una ONG gratis et amore.

in albis 'en blanc' Ex: Espero que no us quedeu in albis en l'examen de selectivitat'.

in crescendo o crescendo Indicació que prescriu l'augment gradual de la intensitat dels sons en la interpretació d'una composició musical.

lato sensu loc. adv. en sentit ampli, per oposició a stricto sensu .

motu proprio ' per propi impuls' per voluntat pròpia, espontàniament || m. Document emanat directament de l'atorgador sense requeriment del destinatari.

sine qua non 'sense la qual no' loc. adj. condició sine qua non condició sense la qual la convenció, la venda, etc., no tindrà lloc.

stricto sensu loc. adv. Estrictament, en sentit propi. Ex: Una revolta no és, stricto sensu, una revolució.

Expressions usades principalment en l’àmbit jurídic.

de facto loc. adv. De fet i no de dret (oposat a de iure). Ex: El govern dels revoltats era reconegut de facto.

de iure loc. adv. De dret, tant si és de fet (de facto) com si no. Ex: El govern legalment constituït continuava sent reconegut de iure.

Dura lex, sed lex 'La llei és dura, però és la llei'.

habeas corpus 'tingues el teu cos, conserva el cos'. Institució processal que té per finalitat posar qualsevol persona detinguda a disposició immediata de l'autoritat judicial competent per determinar-ne la legalitat de la detenció.

In dubio, pro reo 'En cas de dubte, a favor de l'acusat'. Principi jurídic.

patria potestas o pàtria potestat f. Dret que el ciutadà romà tenia sobre els seus fills; obligació que tenen els pares de vetllar pels fills durant la seva minoria d'edat.

persona non grata 'persona no benvinguda', aplicat a un diplomàtic o una altra persona rebutjada per un govern o una altra institució.

Si uis pacem, para bellum 'si vols la pau, prepara la guerra', paràfrasi de la frase Qui desiderat pacem, preparet bellum (Vegeci, Epitoma rei militaris, III).

sub iudice 'en mans del jutge', pendent de resolució judicial. Ex: Mentre el cas estigui sub iudice no podeu parlar-ne amb els periodistes.

Expressions usades principalment en l’àmbit mèdic.

coitus interruptus 'coit interromput'. Mètode contraceptiu que consisteix a interrompre l'acte sexual i efectuar l'home una ejaculació extravaginal.

delirium tremens o delírium trèmens 'deliri tremolós, m. Psicosi tòxica associada a l'alcoholisme crònic, caracteritzada per terribles al·lucinacions i tremolors.

in uitro loc. adj. fecundació in vitro Fecundació realitzada fora del si matern. Literalment 'en el vidre'.

placebo 'plauré' m. Fals medicament preparat amb el mateix aspecte que un medicament determinat, però que només conté productes inerts.

rigor mortis ('rigidesa de la mort') m. Rigidesa cadavèrica.

Expressions usades principalment en els àmbits socioeconòmic i polític.

curriculum uitae o currículum 'la carrera de la vida' m. Conjunt de les dades personals i els mèrits acadèmics i professionals d'una persona que sol·licita un lloc de treball, una plaça, l'obtenció d'un premi, etc. Ha presentat el currículum a deu o dotze empreses.

deficit (en llatí 'falta') o dèficit m. Allò que manca perquè els ingressos pugin tant com les despeses, perquè el crèdit d'un compte pugi tant com el dèbit, perquè la quantitat d'una mercaderia abasti al consum, perquè el valor de les exportacions pugi tant com el de les importacions. Ex: El dèficit d'un pressupost. || Quantitat que indica el valor en què una xifra, una taxa, un percentatge, etc., és més petit que un altre d'homogeni, considerat normal. Ex: Dèficit de vitamina A.

hàbitat (d'habitat 'viu, habita'), m. Localització territorial de la població humana. || Medi en què viu una planta o un animal.

gravamen m. Càrrega, obligació onerosa. | Càrrega que afecta un bé (moble o immoble) en benefici d'un tercer.

per capita 'per caps' loc. adj. renda per capita Renda que resulta de dividir la renda nacional pel nombre d'habitants.

ràtio (de ratio 'càlcul, proporció') Nombre d'alumnes per cada classe o grup. || ECON.

Índex que relaciona, per quocient, dos elements o magnituds, referents a una mateixa empresa o a unitats econòmiques distintes per a llur comparació.

referèndum m. Votació directa del poble per a aprovar o no una decisió política d'especial transcendència. En origen és el gerundi del verb refero (referendum) amb el sentit 'per ser consultat'. Ex: Ja tindreu edat de votar en el referèndum de l'estatut?

superàvit (de superauit 'ha sobrat') m. Excés de l'haver sobre el deure, dels ingressos sobre les despeses.

Expressions d’origen religiós que s’usen en àmbits generals.

Anno Domini (abreviat A. D.) 'any del Senyor' per referir-se a un any de l'era cristiana.

INRI Acrònim de l'expressió Iesus Nazarenus Rex Iodeorum (Jesús de Nazaret rei dels jueus), inscripció que figurava a la creu de Jesucrist com a burla. Com a mot comú inri s'aplica a allò que constitueix un afront, un escarni. Ex: 'Per a més inri li van treure els pantalons'.

mea culpa 'per culpa meva', procedent de la frase Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa delConfiteor, resat a l'inici de la missa catòlica com a confessió dels pecats. Serveix per reconèixer un error. Ex: Abans de dimitir el president va entonar un mea culpa.

peccata minuta 'faltes petites', error o falta de poca importància.

per saecula saeculorum 'pels segles dels segles', fórmula final de moltes oracions i del cànon de la missa.

rèquiem (acusatiu de requies 'repòs') m. missa de rèquiem Missa de difunts || Composició musical escrita damunt el text de l'ordinari de la missa de difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine; et lux perpetua luceat eis.

RIP Inicials de la fórmula litúrgica dels funerals requiescat in pace ('que reposi en pau') que hom col·loca a les esqueles mortuòries, a les làpides sepulcrals o després del nom d'un difunt.

sancta sanctorum Nom llatí amb què es designa sovint el santuari del temps de Jerusalem o sant dels sants.

uade retro 'torna-te'n enrere' expressió per indicar rebuig cap a algú o alguna cosa. La frase sencera és: Vade retro, Satana 'torna-te'n enrere, Satanàs!', una fórmula d'exorcisme medieval, problement inspirada en una frase de Jesús adreçada a Pere: Vade retro me, Satana (Marc, 8, 33).

urbi et orbi Fórmula ('per a la ciutat i per al món') utilitzada en alguns decrets de les congregacions romanes o en les benediccions solemnes del papa per a indicar que s'adrecen no solament a la ciutat de Roma, d'on el papa és bisbe, sinó a tot el món catòlic.

Expressions referides generalment a l’àmbit universitari

Alma mater "madre nodrícia" (que alimenta) usada per referir-se metafòricament a la universitat, on una determinada persona ha rebut la seva formació superior. Originàriament, a la Roma antiga, l'expressió designava diverses deesses mares com Ceres o Cíbele i, més tard, a la Mare de Déu.

cum laude 'amb lloança, amb elogi', màxima qualificació en una tesi: excel·lent cum laude.

ex cathedra 'des de la càtedra' loc. adv. Infal·liblement, sense possibilitat d'error. Ex: Quan parla ex cathedra el sant pare és inerrable. | Dogmàticament, arrogant-se qui parla una autoritat que l'interlocutor o el destinatari li pot reconèixer o no. Ex: Ho sabia tot, d'aquell tema, i l'exposava ex cathedra.

honoris causa 'per honor' loc. adj. utilitzada en l'expressió doctor honoris causa Persona que ha rebut el més alt grau acadèmic a títol d'honor, per la fama o els mèrits que acredita.

numerus clausus 'número tancat'. Limitació del nombre de places ofert per una universitat d'una carrera determinada.

Expressions usades per referir-se a tòpics literaris

aurea mediocritas 'mitjania d'or' (Horaci, Odes, II, 10, 5), el terme mitjà, el punt just entre els extrems, tot defugint els excessos.

beatus ille 'Feliç aquell...' (Horaci, Epodes, II, 1). Elogi de la vida tranquil·la del camp, allunyada del bullici, les ambicions i els maldecaps de la vida urbana.

captatio beneuolentiae 'captació de la benevolència', recurs retòric per guanyar-se la predisposició del públic.

carpe diem 'aprofita el dia' (Horaci, Odes, I,11, 8). L'expressió designa el tòpic literari que, davant la fugacitat de la vida, invita a gaudir del present sense preocupar-se de l'endemà.

deus ex machina 'déu des del mecanisme' expressió d'origen teatral que al·ludeix a un mecanisme escènic pel qual descendia un personatge diví. S'aplica a un personatge o un element extern que apareix per resoldre el conflicte.

ubi sunt 'on són?' pregunta retòrica referent a les persones o les coses que ja han desaparegut amb la finalitat d'induir a una reflexió melancòlica sobre allò que ha passat.

Aforismes i expressions proverbials

ad kalendas Graecas 'per les calendes gregues'. Amb aquesta expressió August (segons Suetoni,August, 87, 1) es referia als creditors morosos, que no pagarien mai, ja que les calendes eren el primer dia de cada mes en el calendari romà (sí senyor, d'aquesta paraula ve 'calendari'), i per tant els grecs no feien servir aquest sistema. Seria equivalent, doncs, a la nostra expressió 'la setmana dels tres dijous', que tampoc existeix, és clar.

Alea iacta est 'El dau ha estat tirat'. Segons Suetoni (Juli, 33), dit per Juli Cèsar en travessar el riu Rubicó i entrar a Itàlia amb l'exèrcit en contra de la llei romana. Serveix per indicar que s'ha pres una decisió arriscada, de la qual no es pot tornar enrere.

Cogito, ergo sum 'Penso i, per tant, existeixo'. Principia philosophiae I, 7 i 10 de Descartes (abans en francès Je pense, donc je suis, en el Discurs del mètode). És el fonament de la seva filosofia: Un ésser humà pot negar-ho tot llevat que existeix perquè fa l'acció de negar.

errare humanum est 'equivocar-se és humà'. Segueix ...et confiteri errorem, prudentis '...i confessar l'error de savis' (Jeroni, Epistulae, 57.12).

Festina lente 'Apressa't lentament'. Versió llatina de l'expressió grega utilitzada per August (Speude bradeos, segons Suetoni, August, 25.4), amb la qual desaconsellava la precipitació a un general. Sol indicar la necessitat de prudència.

Mens sana in corpore sano 'una ment sana en un cos sa' (Juvenal, Sàtires, X, 356). En el context original representa tot el que hauria de demanar una persona als déus. Actualment es fa servir per significar que per a una bona salut mental cal mantenir un cos sa.

Facta, non uerba 'fets, no paraules'.

non plus ultra Expressió que significa 'no més enllà' que, segons la tradició, figurava inscrita en les llegendàries columnes d'Hèrcules, que aquest heroi va posar a l'estret de Gibraltar per indicar els confins del món. Va figurar -modificada- com a divisa de Carles V de Castella. Actualment s'utilitza en el sentit que una cosa ha arribat a la seva perfecció.

panem et circenses 'pa i jocs de circ', tenir l'alimentació i la diversió assegurades era l'únic que preocupava el poble romà, segons Juvenal (Sàtires, X, 81).

Veni, uidi, uici 'he arribat, he vist, he vençut', paraules de Juli Cèsar per jactar-se lapidàriament de la seva ràpida victòria sobre Fàrnaces II del Pont a la batalla de Zela (47 a.C), segons Suetoni (Juli, 37).

Altres expressions d’ús general

etcètera (de et cetera 'I la resta', escrit abreujadament etc.).

id est 'això és', és a dir

ídem adv. Igual, la mateixa cosa; mot amb què, en les enumeracions, citacions, etc., s'evita la repetició d'un mot, d'una frase (escrit abreujadament íd.).

in situ 'En el lloc'. Terme utilitzat per a designar que un element geològic o arqueològic es troba en el lloc original.

inter nos 'entre nosaltres', confidencialment.

per se 'per si mateix' Ex: Bo per se.

post scriptum 'escrit després', fórmula (abreviada P.S.) per afegir alguna cosa en una carta després de la firma.

sui generis 'del seu propi gènere' loc. adj. Especial, fet a la seva. Ex: Tractava aquells afers d'una manera molt sui generis.

verbigràcia (de uerbi gratia)

uersus Contra, en oposició a (sovint abreviat vs.).

viceversa (de uice uersa 'a la inversa') adv. Invertint l'ordre de dos termes, al contrari. Ex.: Ens van fer traslladar tots els llibres de la banda esquerra a la dreta, i viceversa.

VIRGILI

Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70 a. C. El seu pare era un pagès, propietari de les seves terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III a. C.

Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenas i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenas li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les geòrgiques, la seva següent obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.

Virgili va conservar sempre una certa aparença de camperol. Altres trets del seu caràcter eren la seva timidesa (fugia dels seus admiradors quan el reconeixien pel carrer) i la seva manca d’interès per les dones, raó per la qual a Nàpols l’anomenaven el Virginal, Parthenias.

Poc després va començar la seva realització més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va dedicar onze anys i encara va deixar inacabada. El 19 a. C. va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original, però August ho va impedir. L'Eneida restaria com el poema nacional de Roma, estudiat a les escoles, i faria caure en l'oblit l'èpica anterior d'Enni i de Livi Andronic.

Obres

-BUCÒLIQUES

Les Bucòliques constitueixen la primera de les grans obres del poeta romà Virgili.

Roma va conèixer la poesia bucòlica segons sembla, per les edicions que es van fer al llarg del segle I A.C . dels Idil·lis de Teócrit, varis dels quals tenien aquest caràcter pastoril. Teócrit havia nascut en  Sicília, cap a 310 a. C. i havia marxat a Alexandria. Allí va entrar en contacte amb altres poetes, especialment amb Calímac i Apoloni, amb els qui va compartir l'amor pel petit, refinat i nou. No se sap gran cosa dels orígens o precedents d'aquesta poesia pastoril, ni se sabia tampoc en època del propi Teócrit, la qual cosa ho deixa en una posició de creador o, almenys, creador del gènere.

Virgili havia sentit sempre profunda admiració pels poetes alexandrins del segle III a C. La que va professar per Teócrit es manifesta en les múltiples ocasions en què s'inspira en ell per a les seves Bucòliques. De les pròpies afirmacions de Virgili es dedueix que va ser incitat a la composició d'aquests poemes, qui sembla haver contribuït al fet que se solucionés el problema de la confiscació de les terres que pertanyien al pare del poeta.

Són deu poemes d'entre 63 i 111 versos. En general es consideren escrits entre els anys 41 i 37 a. C., si bé hi ha alguna proposta de rebaixar la data de la seva publicació definitiva fins al 35. L'ordre de la col·lecció no es correspon amb el de composició. A l'hora de preparar la publicació, Virgili va reordenar el material amb criteris purament estètics. El metre emprat és l'hexàmetre dactílic, que serà també el de tota la producció virgiliana posterior

-GÉORGIQUES

Les Géorgiques (publicades en 29 a. C.) són un poema de Virgili, el segon més important, la intenció de la qual és informar sobre les labors agrícoles, a més de representar una lloa de la vida rural.

El poema està dividit en quatre llibres, té un caràcter didàctic i consta de 2.188 hexàmetres. Està inspirat en Els treballs i els dies d'Hesíode. Virgili la va dedicar de manera especial als seus benefactors, Augusto i Mecenes (al que s'invoca en l'inici de cada llibre). L'obra serveix d'il·lustració d'algunes de les labors desenvolupades en el camp (recol·lecció, sembra...), d'explicació del funcionament de les estacions de l'any i de les característiques climàtiques.

A més d'aquests temes relacionats amb la vida en el camp, hi ha altres parts del llibre en què apareixen episodis sense relació aparent amb ell, com és el relat dels esdeveniments sorprenents que van seguir a l'assassinat de Julio César, o fent analogies que serveixen per elogiar el govern d'Augusto en el cas de l'apartat de la vida de les abelles.

Les Géorgiques seran una referència habitual en la literatura renaixentista quan s'abordi el tema del Beatus Ille

-ENEIDA

Per escriure la Eneida es va inspirar, sens dubte, en l'antiga poesia èpica romana de Naevius i de Ennius, i més encara en els poemes homèrics. Es pot, en efecte, dividir la Eneida en dues parts: els sis primers llibres, que relaten el viatge d'Enees, recorden l'Odissea, mentre que pensem en la Iliada llegint els altres sis llibres, que relaten els grans fets complerts per Enees a Itàlia fins a la seva victòria final sobre els llatins.

Apareix com l'apologia de l'esperit de Roma a través de les aventures de l'heroi llegendari Enees, que els seus descendents haurien fundat la ciutat. Virgili va barrejar en el seu poema la llegenda amb la realitat, segons el costum dels poetes èpics.

Aquest poema, editat per primera vegada pels amics de Virgili, Varius i Tuca, ha suscitat l'admiració dels poetes de tots els temps, i sempre l'hi ha considerat com una de les més belles exaltacions de Roma que s'hagin escrit. Per l'interès del seu argument general, per la bellesa dels seus episodis secundaris, per la puntualitat i excel·lència de l'estil, per la melodia dels versos i per una profunda comprensió de les grandeses i els dolors humans, és la Eneida un dels grans poemes èpics de la literatura universal.

Enees, va fugir de Troia després d'haver estat cremada pels 'aqueos'. Es va portar al seu pare i al seu fill a ròssec, i la seva dona li seguia a pocs passos. Però ella va perir en la foscor.

Enees, desesperat, va embarcar amb altres supervivents a la recerca d'una nova terra. La seva enemistat amb Juno (Esposa de Júpiter, Deessa regna del olimp i mare de molts déus) li va portar a navegar 'errante' durant molt temps.

En el seu viatge arriba a les costes del nord d'Àfrica, en 'Cartago'. Allí habitava la reina 'Dido', que es va enamorar d'ell per obra de Cupido, perquè oblidés al seu difunt marit; llavors ho va retenir per llarg temps.

El regne era hospitalari i tots els troyanos volien quedar-se en 'Cartago', però Enees sabia que era a Itàlia on havia de fundar el seu imperi.

Després de la seva marxa, 'Digo hostigada' i instigada per les malvades harpies (Criatures horroroses amb cap de dona, cos d'ocell, excel·lents cantoras però summament malvades) es va suïcidar en una 'pira' amb l'espasa d'Enees maleint per sempre al seu estimat, fent-li jurar venjança al seu poble perquè destruís als fills del seu pare, els futurs romans. (D'aquesta forma es crea el quadre que justifica l'eterna enemistat entre dos pobles germans, el de 'Cartago' i el de Roma, que es van treure mútuament la 'mugre' en les guerres púniques).

Igual que molts herois grecs (Orfeu, Hèrcules, Odiseu i últimament 'Xena') el nostre heroi Enees, en el seu camí ha de descendir als inferns, allí es troba amb el seu pare, ja mort, qui li revela que fundarà un imperi 'floreciente', (Roma).

Enees arriba al Laci, on governava el rei Llatí (així es deia, no és que hagi nascut per aquestes terres). Aquest rei tenia una filla que es deia *Lavinia qui havia de casar-se amb Torn, que era líder d'una banda de revoltosos anomenats “Rútulos”.

Els edificis d' oci

1- Amfiteatre:

Els amfiteatres romans eren edificis públics on se celebraven combats de gladiadors entre si o contra animals salvatges i, també, lluites entre animals de la mateixa o distinta espècie. Ocasionalment, s'hi oferien espectacles navals o naumàquies.

L' Amfiteatre de Tarragona és una edificacio romana  de l'antiga Tàrraco que actualment es conserva relativament restaurada. La seva gestió depèn del Museu d'Història de Tarragona.

Cap al segle VI s'hi edificà al bell mig una basílica visigòtica dedicada a sant Fructuós, martiritzat al mateix amfiteatre. Sobre aquesta basílica s'hi superposà al segle XII l'església romànica de Santa Maria del Miracle.

És part del conjunt arqueològic de Tàrraco, declarat el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Té la consideració de Bé Cultural d'Interès Nacional.

Tàrraco va ésser una de les poques ciutats d' Hispània on es va bastir un amfiteatre, fet que confirma la importància i representativitat política de la colònia en el decurs dels dos primers segles de la nostra Era.

L'amfiteatre romà de Tarragona està ubicat fora del primitiu recinte emmurallat, al costat de l'actual platja del Miracle. Les excavacions arqueològiques permeten datar la seva construcció en l'època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I dC). Presenta planta eŀliptica amb dos elements funcionals fonamentals: l' arena, en el centre, i on es desenvolupava l'espectacle, i la cavea, o graderia, on s'ubicava el públic. Les grades eren construïdes damunt d'un podium per protegir els espectadors en els espectacles amb participació de feres. La situació de l'amfiteatre a la vessant del turó que baixa fins a la mar va permetre aprofitar la pròpia roca natural per a la construcció de les grades del sector N.O. Per a la resta es van bastir grans estructures mitjançant monumentals arcs i voltes. Dos murets dividien les graderies en tres sectors on se situaven els espectadors segons la seva categoria social. Les places preferents eren les situades més a prop de l'arena. A cada sector (maenianum) hi havia un passadís per facilitar el desplaçament dels assistents. Per sota les grades discorrien, també, una sèrie de passadissos que es comunicaven amb els distints maenianum, o sectors, mitjançant unes obertures o vomitoria. Davant les vomitores es troben petites escales que baixen entre les grades, dividint cada maenianum en seccions en forma de falca. És a dir, el sistema és molt funcional i encara ara s'empra en els grans edificis d'espectacles. Les dues portes principals que comunicaven directament l'arena amb les dependències auxiliars i amb l'exterior de l'edifici, s'obrien als extrems del seu eix llarg. Hi ha, també, portes als extrems de l'eix curt, per on sortien gladiadors i feres. En el traçat d'ambdós eixos, per sota del nivell de l'arena, s'obren uns fossats destinats a ubicar serveis auxiliars de l'amfiteatre i dels espectacles que s'hi desenvolupaven. Són visibles actualment.

 

2 - TEATRE:   

Un teatre romà és una construcció típica de l'arquitectura romana que es troba a gran part de les províncies de l'antiga Roma i la finalitat del qual era la d'oferir espectacles teatrals. Alguns exemples representatius en són el teatre romà de Tarragona, el de Pol·lèntia i el de Sagunt, pel que fa als Països Catalans.

Estructura arquitectònica:

Al començament, les obres de teatre eren itinerants i conseqüentment s'entenia que els teatres es muntaven i es desmuntaven a cada ocasió. Es feien de fusta i es destruïen un cop l'esdeveniment acabava.

Moltes de les característiques principals de les construccions per a teatres, a l'antiga Roma, es basaven o derivaven de les del període hel·lenístic de l'arquitectura grega. Una de les diferències més importants té a veure amb l'entorn, mentre per als grecs la fusió de l'arquitectura amb l'entorn i la natura, la importància de les vistes des dels teatres, com la visió d'aquest des de l'exterior, eren extremadament importants, als romans semblava no interessar-los gens ni potser considerar-ho com a element. Un exemple molt clar es veu a l'antic teatre grec, reformat pels romans, a Taormina (Sicília), al qual els grecs havien previst que es veiés com un trampolí al mar i al qual els romans van afegir una paret que trenca completament aquest efecte. Solíen tenir uns càntars que feien que el so tetumbara i que aquest tinguera mijor acústica.

 Elements comuns:

Amb el temps, els teatres romans van desenvolupar unes característiques i elements que els són propis, entre els quals hi ha:

• Pòrtic darrera de l'escenari (Porticus post scaenam), pati amb columnes situat darrera de l'escenari.
• Escenari (scaena), al qual actuen els actors.
• Front escènic (Scenae frons), normalment compost per a un doble ordre de columnes.
• Seients més propers a l'escenari (proedria), espai semicircular davant del front escènic.
• Orquestra, semicercle front a l'escenari al qual seien les autoritats i l'alçava un altar en honor a déu Dionisi.
• Aditus, passadissos laterals d'entrada a l'orquestra.
• Graderia (cavea), estructura semicircular amb grades a la qual seien la resta d'espectadors, situats segons el seu rang social. Les més baixes i properes a l'escenari són la prima cavea i les més altes i allunyades la summa cavea.
• Vomitoria, entrades a la graderia.

Elements diferenciadors:

Alguns teatres romans podien, a més, contenir petits temples a la seva estructura. De vegades el teatre podia cobrir-se amb tendals per a protegir els espectadors i els actors de la pluja o de l'extrema radiació solar. Alguns teatres recolzaven la cavea sobre galeries voltades, mentre que a d'altres aquesta s'excavava a la falda d'algun turó.

 El Teatre romà de Tarragona és un teatre romà que conserva tres dels elements essencials d'aquests edificis: cavea (o graderia), orchestra (hemicicle situat al peu de la graderia) i scaena (escena o espai destinat a les representacions teatrals).

De tot el recinte es mantenen únicament les primeres cinc fileres de grades entorn de l'orquestra. També és possible distingir dues de les tres escales radials que articulaven la graderia. Finalment, l'escena és una plataforma elevada sobre un pòdium decorat amb exedres. L'escenari (proscaenium) estava tancat per una façana monumental ricament decorada (frons scaenae). Durant les diferents fases d'excavació que s'hi han realitzat, s'han documentat importants restes arqueològiques, consistents en fragments de la decoració arquitectònica (capitells, columnes, frisos, etc.) i escultòrica d'aquesta façana monumental. Al seu costat es va construir un gran espai monumental annex.

Les primeres construccions documentades corresponen a un conjunt de naus relacionades amb el port republicà de la ciutat. L'edifici es va ampliar i utilitzar fins a finals del segle II dC, moment en què va quedar abandonat. En el segle III dC, el sector monumental annex va ser ocupat per nous edificis que van reutilitzar molts dels materials del teatre. L'existència del teatre romà de Tàrraco es perd fins l'any 1884. L'any 1919 fou objecte de les primeres excavacions sistemàtiques per part de Puig i Cadafalch. El solar on hi ha el teatre no està obert al públic i presenta un estat d'abandonament lamentable.

3- CIRC

El circ romà (circus en llatí) era un edifici d'oci romà que servia per a fer curses de cavalls i carros (bigues,quadrigues ) (no s'hi feien lluites de gladiadors, que se celebraven a l'amfiteatre)

Era un edifici rectangular amb un costat curt semicircular. Al centre es construïa una balustrada que dividia l'edifici pel centre (spina). Les grades estaven recolzades en una estructura feta amb arcades. A l'Spina hi podia haver de tot, temples, obeliscs, estàtues de dofins (per comptar les voltes)→ símbol del déu Neptú, déu del mar i protector dels cavalls. Les voltes també es podien comptar amb ous, símbol dels dioscurs Càstor i Pòl·lux.A cada extrem de l'Spina hi havia les metae, pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros.. Al davant d'unes de les metae es trovaben les carceres.

S'hi celebraven els anomenats Jocs circenses (Ludi circenses).

El primer circ fou creat per Tarquini Prisc després de la conquesta d'Apiolae als llatins. El lloc on es van celebrar les festes fou envoltat de plataformes temporals pels patres iequites, i l'interior fou anomenat circ, be perquè era rodó o perquè les carreres es feien en cercle. Abans de la mort de Tarquini un edifici permanent fou construït per aquest tipus de celebracions i fou anomenat Circ Màxim per distingir-lo d'altres edificis similars més reduïts (segle VI aC). En un principi estava construït en fusta, però al segle II aC es va fer de pedra.

4- TERMES

Les termes romanes són recintes públics destinats a banys típics de la civilització romana. En les antigues viles romanes els banys es deien balnea o balneum i si eren públics thermae o*therma.

Eren banys públics amb estades reservades per a activitats gimnàstiques i lúdiques. També eren considerades llocs de reunió i a ells acudia la gent que no podia permetre's tenir un a la seva casa, com els plebeus o els esclaus. De vegades els emperadors o els patricis concedien banys gratis per a la resta de la població.

A la fi del segle V a. C. les antigues estades de bany associades als gimnasos grecs es van perfeccionar i van créixer en complexitat, convertint-se en estades independents destinades només al bany. Aquestes estades oferien banys de vapor i piscines fredes, temperades i calentes.

A Roma, seguint l'exemple grec, es van construir estades similars que aviat van ser del gust de la ciutadania. Ja no solament es realitzaven els actes de neteja i relaxació, així com aquells medicinals quan les aigües tenien propietats curativas, sinó que s'afegia una cura del cos que incloïa pràctiques esportives i un ritual de massatges amb diferents substàncies com a essències i olis especials.

El nom de termes s'aplica per primera vegada a uns banys construïts per Agripina l'any 25 d. C. Neró va construir unes termes en el camp de Mart: Termes de Neró, les quals es troben prácticamant desaparegudes. Les primeres termes de caràcter monumental són les que va iniciar Domiciano i va inaugurar Trajano, les Termes de Trajano, però van anar àmpliament superades per les de Caracalla, la inauguració de les quals va tenir lloc l'any 216.

L'ús de les termes es va generalitzar al món romà a partir del segle I a. C., quan es va descobrir un sistema que permetia escalfar i distribuir l'aire calent gràcies a l'enginyer Cayo Sergio Orata. El seu ús va ser difós per l'Imperi romà a tota Europa.

Les actuals ruïnes de les termes romanes de Caracalla donen idea de la monumental grandària del complex termari que s'estenia amb serveis com a biblioteca o tendes. Aquestes instal·lacions, construïdes al voltant de l'any 217, tenien un aforament de mil sis-cents usuaris. Les termes de Diocleciano, unes altres de les importants instal·lacions d'aquest tipus de la capital de l'Imperi, van ser remodelades per Miguel Ángel que va convertir el seu tepidarium a l'església de Santa María dels Àngels.

Les restes termals romans més antics dels quals hi ha notícia són les termes de Pompeya datades al segle II a. C.

Els banys romans obrien al migdia i tancaven en posar-se el Sol. En els llocs destinats al bany hi havia departaments separats per a homes i dones; si no hi havia espais separats, l'establiment obria unes hores al dia per a dones i unes altres per a homes, i solament una vegada a l'any les termes eren obertes al poble. En algunes ocasions, durant l'Imperi, es va permetre el bany conjunt a homes i dones.

Un altre ús predominant i que sol aparèixer en tot lloc on acudien les entitats de la ciutat (igual que el teatre per exemple), en les termes també se solia acudir per "socialitzar-se". Els homes xerraven sobre política, sobre els seus plans de futur i de com veien el panorama de Roma. Per la seva banda les dones parlaven de les xafarderies i rumors dels secrets patricis del *palatino. Era en moltes ocasions un centre de reunions informals, perfecte pel seu relaxant aire vaporat i les calentes aigües termals.

Disposició d' una terma romana:

Les estades termals eren, dins de la diversitat, similars en tot l'Imperi. Normalment constaven de les següents estades:

Palestra:

 Pati central al que s'obrien totes l'altres estades i es podia *prácticar exercicis físics.

Tabernae: Tendes adossades a les sales de banys on es venien begudes i menjar, que els venedors pregonaven a grans veus entre els banyistes.

Caldarium: Bany d'aigua calenta, el alveus. Era l'habitació més lluminosa i adornada. En les grans termes hi havia fins i tot piscines on es podia nedar. En les més petites, el bany es prenia en banyera o dipòsits d'aigua calenta anomenats llaura.

Frigidarium: Era la sala destinada als banys d'aigua freda. En les grans termes el *frigidarium estava descobert i incloïa entre les seves instal·lacions una gran piscina on poder practicar la natació (Natatiae).

Tepidarium: Habitació de temperatura tèbia que preparava al banyista per la d'aigua calenta.

Apodyterium: Vestuaris. Habitació propera al pòrtic de l'entrada on els banyistes deixaven les seves robes. Hi havia un banc corregut i en la paret unes fornícules sense portes, on es dipositaven les robes i els objectes personals, que quedaven vigilats per un esclau.

Laconicum: Bany de vapor.

Els recursos hidràulics eren portats mitjançant la xarxa d'aqüeductes que tota ciutat romana tenia, encara quan el punt de captació de l'aigua estigués lluny del nucli urbà, com en el cas de Segòvia que dista més de 14Km.