Els edificis d' oci

1- Amfiteatre:

Els amfiteatres romans eren edificis públics on se celebraven combats de gladiadors entre si o contra animals salvatges i, també, lluites entre animals de la mateixa o distinta espècie. Ocasionalment, s'hi oferien espectacles navals o naumàquies.

L' Amfiteatre de Tarragona és una edificacio romana  de l'antiga Tàrraco que actualment es conserva relativament restaurada. La seva gestió depèn del Museu d'Història de Tarragona.

Cap al segle VI s'hi edificà al bell mig una basílica visigòtica dedicada a sant Fructuós, martiritzat al mateix amfiteatre. Sobre aquesta basílica s'hi superposà al segle XII l'església romànica de Santa Maria del Miracle.

És part del conjunt arqueològic de Tàrraco, declarat el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Té la consideració de Bé Cultural d'Interès Nacional.

Tàrraco va ésser una de les poques ciutats d' Hispània on es va bastir un amfiteatre, fet que confirma la importància i representativitat política de la colònia en el decurs dels dos primers segles de la nostra Era.

L'amfiteatre romà de Tarragona està ubicat fora del primitiu recinte emmurallat, al costat de l'actual platja del Miracle. Les excavacions arqueològiques permeten datar la seva construcció en l'època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I dC). Presenta planta eŀliptica amb dos elements funcionals fonamentals: l' arena, en el centre, i on es desenvolupava l'espectacle, i la cavea, o graderia, on s'ubicava el públic. Les grades eren construïdes damunt d'un podium per protegir els espectadors en els espectacles amb participació de feres. La situació de l'amfiteatre a la vessant del turó que baixa fins a la mar va permetre aprofitar la pròpia roca natural per a la construcció de les grades del sector N.O. Per a la resta es van bastir grans estructures mitjançant monumentals arcs i voltes. Dos murets dividien les graderies en tres sectors on se situaven els espectadors segons la seva categoria social. Les places preferents eren les situades més a prop de l'arena. A cada sector (maenianum) hi havia un passadís per facilitar el desplaçament dels assistents. Per sota les grades discorrien, també, una sèrie de passadissos que es comunicaven amb els distints maenianum, o sectors, mitjançant unes obertures o vomitoria. Davant les vomitores es troben petites escales que baixen entre les grades, dividint cada maenianum en seccions en forma de falca. És a dir, el sistema és molt funcional i encara ara s'empra en els grans edificis d'espectacles. Les dues portes principals que comunicaven directament l'arena amb les dependències auxiliars i amb l'exterior de l'edifici, s'obrien als extrems del seu eix llarg. Hi ha, també, portes als extrems de l'eix curt, per on sortien gladiadors i feres. En el traçat d'ambdós eixos, per sota del nivell de l'arena, s'obren uns fossats destinats a ubicar serveis auxiliars de l'amfiteatre i dels espectacles que s'hi desenvolupaven. Són visibles actualment.

 

2 - TEATRE:   

Un teatre romà és una construcció típica de l'arquitectura romana que es troba a gran part de les províncies de l'antiga Roma i la finalitat del qual era la d'oferir espectacles teatrals. Alguns exemples representatius en són el teatre romà de Tarragona, el de Pol·lèntia i el de Sagunt, pel que fa als Països Catalans.

Estructura arquitectònica:

Al començament, les obres de teatre eren itinerants i conseqüentment s'entenia que els teatres es muntaven i es desmuntaven a cada ocasió. Es feien de fusta i es destruïen un cop l'esdeveniment acabava.

Moltes de les característiques principals de les construccions per a teatres, a l'antiga Roma, es basaven o derivaven de les del període hel·lenístic de l'arquitectura grega. Una de les diferències més importants té a veure amb l'entorn, mentre per als grecs la fusió de l'arquitectura amb l'entorn i la natura, la importància de les vistes des dels teatres, com la visió d'aquest des de l'exterior, eren extremadament importants, als romans semblava no interessar-los gens ni potser considerar-ho com a element. Un exemple molt clar es veu a l'antic teatre grec, reformat pels romans, a Taormina (Sicília), al qual els grecs havien previst que es veiés com un trampolí al mar i al qual els romans van afegir una paret que trenca completament aquest efecte. Solíen tenir uns càntars que feien que el so tetumbara i que aquest tinguera mijor acústica.

 Elements comuns:

Amb el temps, els teatres romans van desenvolupar unes característiques i elements que els són propis, entre els quals hi ha:

• Pòrtic darrera de l'escenari (Porticus post scaenam), pati amb columnes situat darrera de l'escenari.
• Escenari (scaena), al qual actuen els actors.
• Front escènic (Scenae frons), normalment compost per a un doble ordre de columnes.
• Seients més propers a l'escenari (proedria), espai semicircular davant del front escènic.
• Orquestra, semicercle front a l'escenari al qual seien les autoritats i l'alçava un altar en honor a déu Dionisi.
• Aditus, passadissos laterals d'entrada a l'orquestra.
• Graderia (cavea), estructura semicircular amb grades a la qual seien la resta d'espectadors, situats segons el seu rang social. Les més baixes i properes a l'escenari són la prima cavea i les més altes i allunyades la summa cavea.
• Vomitoria, entrades a la graderia.

Elements diferenciadors:

Alguns teatres romans podien, a més, contenir petits temples a la seva estructura. De vegades el teatre podia cobrir-se amb tendals per a protegir els espectadors i els actors de la pluja o de l'extrema radiació solar. Alguns teatres recolzaven la cavea sobre galeries voltades, mentre que a d'altres aquesta s'excavava a la falda d'algun turó.

 El Teatre romà de Tarragona és un teatre romà que conserva tres dels elements essencials d'aquests edificis: cavea (o graderia), orchestra (hemicicle situat al peu de la graderia) i scaena (escena o espai destinat a les representacions teatrals).

De tot el recinte es mantenen únicament les primeres cinc fileres de grades entorn de l'orquestra. També és possible distingir dues de les tres escales radials que articulaven la graderia. Finalment, l'escena és una plataforma elevada sobre un pòdium decorat amb exedres. L'escenari (proscaenium) estava tancat per una façana monumental ricament decorada (frons scaenae). Durant les diferents fases d'excavació que s'hi han realitzat, s'han documentat importants restes arqueològiques, consistents en fragments de la decoració arquitectònica (capitells, columnes, frisos, etc.) i escultòrica d'aquesta façana monumental. Al seu costat es va construir un gran espai monumental annex.

Les primeres construccions documentades corresponen a un conjunt de naus relacionades amb el port republicà de la ciutat. L'edifici es va ampliar i utilitzar fins a finals del segle II dC, moment en què va quedar abandonat. En el segle III dC, el sector monumental annex va ser ocupat per nous edificis que van reutilitzar molts dels materials del teatre. L'existència del teatre romà de Tàrraco es perd fins l'any 1884. L'any 1919 fou objecte de les primeres excavacions sistemàtiques per part de Puig i Cadafalch. El solar on hi ha el teatre no està obert al públic i presenta un estat d'abandonament lamentable.

3- CIRC

El circ romà (circus en llatí) era un edifici d'oci romà que servia per a fer curses de cavalls i carros (bigues,quadrigues ) (no s'hi feien lluites de gladiadors, que se celebraven a l'amfiteatre)

Era un edifici rectangular amb un costat curt semicircular. Al centre es construïa una balustrada que dividia l'edifici pel centre (spina). Les grades estaven recolzades en una estructura feta amb arcades. A l'Spina hi podia haver de tot, temples, obeliscs, estàtues de dofins (per comptar les voltes)→ símbol del déu Neptú, déu del mar i protector dels cavalls. Les voltes també es podien comptar amb ous, símbol dels dioscurs Càstor i Pòl·lux.A cada extrem de l'Spina hi havia les metae, pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros.. Al davant d'unes de les metae es trovaben les carceres.

S'hi celebraven els anomenats Jocs circenses (Ludi circenses).

El primer circ fou creat per Tarquini Prisc després de la conquesta d'Apiolae als llatins. El lloc on es van celebrar les festes fou envoltat de plataformes temporals pels patres iequites, i l'interior fou anomenat circ, be perquè era rodó o perquè les carreres es feien en cercle. Abans de la mort de Tarquini un edifici permanent fou construït per aquest tipus de celebracions i fou anomenat Circ Màxim per distingir-lo d'altres edificis similars més reduïts (segle VI aC). En un principi estava construït en fusta, però al segle II aC es va fer de pedra.

4- TERMES

Les termes romanes són recintes públics destinats a banys típics de la civilització romana. En les antigues viles romanes els banys es deien balnea o balneum i si eren públics thermae o*therma.

Eren banys públics amb estades reservades per a activitats gimnàstiques i lúdiques. També eren considerades llocs de reunió i a ells acudia la gent que no podia permetre's tenir un a la seva casa, com els plebeus o els esclaus. De vegades els emperadors o els patricis concedien banys gratis per a la resta de la població.

A la fi del segle V a. C. les antigues estades de bany associades als gimnasos grecs es van perfeccionar i van créixer en complexitat, convertint-se en estades independents destinades només al bany. Aquestes estades oferien banys de vapor i piscines fredes, temperades i calentes.

A Roma, seguint l'exemple grec, es van construir estades similars que aviat van ser del gust de la ciutadania. Ja no solament es realitzaven els actes de neteja i relaxació, així com aquells medicinals quan les aigües tenien propietats curativas, sinó que s'afegia una cura del cos que incloïa pràctiques esportives i un ritual de massatges amb diferents substàncies com a essències i olis especials.

El nom de termes s'aplica per primera vegada a uns banys construïts per Agripina l'any 25 d. C. Neró va construir unes termes en el camp de Mart: Termes de Neró, les quals es troben prácticamant desaparegudes. Les primeres termes de caràcter monumental són les que va iniciar Domiciano i va inaugurar Trajano, les Termes de Trajano, però van anar àmpliament superades per les de Caracalla, la inauguració de les quals va tenir lloc l'any 216.

L'ús de les termes es va generalitzar al món romà a partir del segle I a. C., quan es va descobrir un sistema que permetia escalfar i distribuir l'aire calent gràcies a l'enginyer Cayo Sergio Orata. El seu ús va ser difós per l'Imperi romà a tota Europa.

Les actuals ruïnes de les termes romanes de Caracalla donen idea de la monumental grandària del complex termari que s'estenia amb serveis com a biblioteca o tendes. Aquestes instal·lacions, construïdes al voltant de l'any 217, tenien un aforament de mil sis-cents usuaris. Les termes de Diocleciano, unes altres de les importants instal·lacions d'aquest tipus de la capital de l'Imperi, van ser remodelades per Miguel Ángel que va convertir el seu tepidarium a l'església de Santa María dels Àngels.

Les restes termals romans més antics dels quals hi ha notícia són les termes de Pompeya datades al segle II a. C.

Els banys romans obrien al migdia i tancaven en posar-se el Sol. En els llocs destinats al bany hi havia departaments separats per a homes i dones; si no hi havia espais separats, l'establiment obria unes hores al dia per a dones i unes altres per a homes, i solament una vegada a l'any les termes eren obertes al poble. En algunes ocasions, durant l'Imperi, es va permetre el bany conjunt a homes i dones.

Un altre ús predominant i que sol aparèixer en tot lloc on acudien les entitats de la ciutat (igual que el teatre per exemple), en les termes també se solia acudir per "socialitzar-se". Els homes xerraven sobre política, sobre els seus plans de futur i de com veien el panorama de Roma. Per la seva banda les dones parlaven de les xafarderies i rumors dels secrets patricis del *palatino. Era en moltes ocasions un centre de reunions informals, perfecte pel seu relaxant aire vaporat i les calentes aigües termals.

Disposició d' una terma romana:

Les estades termals eren, dins de la diversitat, similars en tot l'Imperi. Normalment constaven de les següents estades:

Palestra:

 Pati central al que s'obrien totes l'altres estades i es podia *prácticar exercicis físics.

Tabernae: Tendes adossades a les sales de banys on es venien begudes i menjar, que els venedors pregonaven a grans veus entre els banyistes.

Caldarium: Bany d'aigua calenta, el alveus. Era l'habitació més lluminosa i adornada. En les grans termes hi havia fins i tot piscines on es podia nedar. En les més petites, el bany es prenia en banyera o dipòsits d'aigua calenta anomenats llaura.

Frigidarium: Era la sala destinada als banys d'aigua freda. En les grans termes el *frigidarium estava descobert i incloïa entre les seves instal·lacions una gran piscina on poder practicar la natació (Natatiae).

Tepidarium: Habitació de temperatura tèbia que preparava al banyista per la d'aigua calenta.

Apodyterium: Vestuaris. Habitació propera al pòrtic de l'entrada on els banyistes deixaven les seves robes. Hi havia un banc corregut i en la paret unes fornícules sense portes, on es dipositaven les robes i els objectes personals, que quedaven vigilats per un esclau.

Laconicum: Bany de vapor.

Els recursos hidràulics eren portats mitjançant la xarxa d'aqüeductes que tota ciutat romana tenia, encara quan el punt de captació de l'aigua estigués lluny del nucli urbà, com en el cas de Segòvia que dista més de 14Km.